Si seguiu el nostre itinerari, sortint del vostre allotjament, trobareu la direcció correcta, la de l’església de Saint Julien i Sainte Basilisse / Sant Julià i Santa Basilissa. Agafareu la carretera d’Òpol. Seguint-la, llegint els senyals de trànsit, arribaríeu sense deixar l’asfalt fins a aquest poble. Però com que la vostra elecció és la BTT, us oferim amb el nostre rastre i el mapa alguns camins alternatius de terra amb trams de vegades ben empedrats que la pala i les erugues esplanadores del buldòzer no han acabat d’aixafar, trepitjar i engrunar correctament.

Passareu pel costat del parc eòlic i reconeixereu l’antic far de l’Aéropostale.

No us faltaran, mirant aquí i allà, les capitelles, aquestes barraques de pedres seques ja esmentades. Arribareu al Pla de les Arques, un topònim per recordar dòlmens desapareguts. Encara hi en ha un indicat als vostres mapes, el dolmen de l’Olivar d’en David. No serà gaire lluny i alguns acceptaran aquest feliç desviament. Confieu en el mapa com en les coordenades GPS que hi trobareu. Un piló prou important aixecat uns dos cents o tres cents metres abans, a la vora de la senda  us podria qüestionar. Per nosaltres és un marcador territorial, molt probablement de frontera. De la mateixa manera ens va qüestionar una paret feta de pedres amuntegades d’una amplitud de dos o tres metres i que s’allarga sobre centenars de metres. Sembla demarcar l’antiga frontera que coincideix amb els territoris de ramaderia i de pastures fixats en segles anteriors. Són testimoniatges del treball titànic de generacions de pastors… o dels gegants de Marc Pala? Uns centenars de metres més avall vam trobar un recinte de parets gruixudes que podia albergar centenars, potser milers, d’ovelles. Va ser útil per  Hèrcules i per les bèsties de Gerió o més per contrabandistes de bestiar i de llanes?

Pedaleu encara una mica per arribar a Òpol-Perillós. Tindreu pocs esforços a fer considerant el desnivell. Retreu homenatge a Henri Salvayre passant pel carrer que porta el seu nom. Aquí l’hidrogeòleg va trobar aigua sota els rastres possibles però esborrats dels elefants d’Anníbal. (Aquest general astut, certament, no va voler empantanar-se al Malpàs, estretíssim i fangós encara que avui hi passin ferrocarril, carretera i autopista.)

Pujareu al Castell de Salvaterra. Per allí passaren, alguns pretenen, els exèrcits de Wamba,  un vell visigot de Toledo que va ser elegit, que no volia ser rei però que, acceptat l’ofici, va perseguir fins a Nimes un duc separatista. Domina el castell la comarca i el pas. Va ser abans l’any 1497 més important per la defensa del Rosselló que el castell de Salses dels romans i dels aragonesos que vau trobar arrasat.  Aquesta fortalesa i el recinte d’un poble desaparegut també van ser minats, desarmats, desmantellats el 1642 per ordre de Richelieu, dos anys després del Pacte de Ceret on els protagonistes es comprometien per una república catalana, un any després que Lluís XIII fos proclamat i reconegut comte de Barcelona per la gent d’aquesta ciutat comtal, oblidada la república. De la seva grandesa passada volguda per Jaume I, queda poc. Les muralles que envolten l’oppidum han caigut. Les cisternes no retenen les aigües de la vida. Els seus habitants, els seus defensors, van marxar per viure al poble ara més avall. Els privilegis de ciutat real s’han esmicolat i han desaparegut. Encara queden algunes ruïnes de cases segurament encantades quan hi bufa de nit la tramuntana.

Visiteu el lloc de dia deixant la bicicleta a la zona d’aparcament. Una associació intenta rehabilitar part del castell amb molta paciència i dedicació. Un dels seus membres estarà encantat donant-vos explicacions i raons per avançar fins a Perillós, aquest altre castell enrunat per fer-hi grans descobriments.  Una de les ultimes etapes del nostre recorregut us podria fer passar per allà per una senda de Nyerros i de bandolers. En discutirem en temps oportú. Però tornareu per en conèixer una mica més d’un Francesc i d’un Ramon, amb qui ens retrobarem per altres llocs per parlar de monstres vençuts, d’hidres i de Babaus,, de viatges per terra i per mar, d’infern i de purgatori. De moment, continueu a pedalar dins de la bona direcció si voleu arribar a Talteüll.

Per la D9 es pot anar directament a Vingrau per la carretera. Si us trobeu en bona forma física i plens de curiositat, fareu la ruta que us proposem. Les cabres us podran sorprendre, els boscos majestuosos  també,  que no són gaire lluny. Hi ha bolets quan plou i espàrrecs al febrer si el foc malauradament hi ha tocat. Al mas de Vall Oriola (nom que potser s’ha afrancesat amb Belle Oriole), descobrireu la capella, un càdec mil·lenari que podria haver conegut en Carlemany. Amb uns prismàtics es destacarà millor al mig d’una vinya si una tanca que la protegeix impedeix arribar-hi.

De vegades rodareu sobre bona terra, de vegades colpejareu un roc, una pedra. Aneu amb compte per aquest camí.

Retrobareu la D9 al Pas de l’Escala / Pas de l’Échelle on podríeu haver arribat sense deixar l’asfalt, però sense veure el càdec i els seus voltants encisadors. Els escaladors amb sacs i cordes, cascs de protecció disposen de penya-segats de pedra calcària destacables en un entorn pintoresc de matolls i vinyes. Hi ha vins excepcionals al sector que, malauradament, no són una poció màgica per  muntar a bicicleta, malgrat tota l’atenció i la vigilància de les fades amb les seves varetes. Vetllen si per una elaboració experta i optimitzada de vins premiats. Per gaudir-ne en altres moments, després de tastar-los prèviament i degudament al celler idoni demaneu si se’ls pot enviar a casa.

Per un camí de contrabandistes s’arribaria al Trauc del Cavall. El deixareu per altres que van a peu, com el Ginebre. Seran dues ubicacions per altres dies, per altres moments.

Pel terme hi ha dolines típiques dels relleus càrstics mediterranis, nombrosos forats, avencs, coves. Però no les exploraríeu amb la bicicleta de muntanya a la mà. Amb un casc diferent, els espeleòlegs del Rosselló us podrien ajudar per entrar-hi. Tan sols falta trucar i demanar. Però l’apuntament no serà per demà.

Seguint el nostre camí, deixareu enrere el molí del poble de Vingrau que feia part un temps dels dominis dels comtes de Cerdanya i de Besalú. Ha perdut les ales però no el cap i vos ha donat la bona direcció.

Passareu a la Cauna de l’Aragó. El nom de la cova indica clarament la proximitat de l’antiga frontera, de l’altra banda del congost de Gouleyrous / de Goleirons hem llegit en català, als peus del Roc de Sant Bernat. Avui, a través de la publicitat que s’ha fet al voltant d’un conjunt de jaciments, aquest abric tancat evoca inequívocament la casa d’un dels seus antics residents, l’home de Talteüll. Visiteu la cova de l’Aragó. Contacteu amb el museu.

Segons les estacions, les condicions meteorològiques i els decrets municipals, és possible que es pugui banyar a les aigües del Verdoble sota la famosa cova on elefants i lleons van apagar la set fa uns centenars de milers d’anys. Aquesta bassa arrodonida,  és un bon punt de fixació per la salvatgina. Avui són més aviat els senglars que vénen per banyar-s’hi quan tothom dorm o té feina.

Notareu la presència d’un molí a la sortida de les gorges. Les sínies i les moles van deixar de girar. Per donar-los vida haurem de trobar els amics del famós Mestre Cornille i en Daudet que per la Provença va solucionar amb bon conte un problema d’aquests. Sense anar a parar allí, a Cucunyà on el molí ha retrobat grana tradicional, farina biològica i ales per rodar pel poble quan fa vent, entre dues confessions el senyor rector que en sap de coses podria donar consell. Encara que si truquéssim als despatxos de EDF penseu que trobaríem un enginyer interessat per recuperar aquí energia verda per les vostres bateries?

Arribareu amb tota felicitat i facilitat a Talteüll. Serà hora d’aturar-s’hi. A peu tindreu l’oportunitat de visitar el castell, antiga possessió del comte Tallaferro i d’altres caps de Besalú. Ha estat enrunat arran del Tractat dels Pirineus, com a Òpol amb les mateixes conseqüències per la població. Podríeu pujar a la “Torre del Far” o “Torre de Talteüll” als límits d’una zona militar on teniu prohibit el pas. Vista excepcional garantida sobre el Perapertusès i el Rosselló, les Alberes, el mar. Qui vulgui amb binoculars pot intentar veure la pedra dreta dels mapes, la vella fita del Rasès, dels romans, dels carolingis i dels Besalú. Ara marca el limit extrem de quatre pobles. Però a la fresca del Verdoble s’haurà de passar més d’un dia si us deixeu temptar. I de cap manera es pot perdre la visita del museu, experiència única d’immersió profunda en el món de Jean Abélanet i de Henry de Lumley.

Perquè l’ocasió es presenta, recordarem els mestres d’escola apassionats que van mostrar, seguir, supervisar el camí de la canalla del poble recentment escolaritzada, que van constituir les primeres col·leccions e indicar els jaciments abans que els “inventors” reconeguts oficialment per la universitat d’estiu i d’hivern amb estudiants vinguts de per tot arreu, comencessin la recerca d’artefactes del passat amb mètodes i equipaments més adients i que alguns ens contessin amb Tahull històries de la vora del foc que ara o mai us tenim d’aconsellar per encendre  el llum de la cultura i millor trobar son.

Passeu una bona tarda i una bona nit, llegiu, descanseu bé, tanqueu els ulls, somnieu, recupereu!

– I per demà?

– Tranquils… En parlarem…