Passareu per l’antiga base de la companyia Latécoère a la vora de la llacuna dita Estany de Salses i Lleucata per un camí de terra. Saint Exupéry  va menar avions per aquí i va descansar quant li tocava menjant segurament llagostes que es pescaven a les roques dites del Barcarès. Els avions encara aterren i s’enlairen allà. En general, els pilots són militars. De vegades, uns bombarders d’aigües dolces com salades hi volen baixet. Si és el cas, acateu el cap. Venen xarrupar i emmagatzemar en pocs segons grans quantitats d’aigua en cas d’incendi greu per la cantonada. Quan d’aquí és nota massa fum darrera el Neulós arriben a volar de l’alta banda de l’Albera amb tots els requisits i vistiplaus per descarregar aquestes aigües salades en el marc d’acords de cooperació transfronterers entre bombers.

Visiteu el pontó de formigó. Lectura feta dels cartells amb totes les explicacions, direcció Sant Hipòlit, zona bonificada pels templers pel desviament de les aigües de l’Aglí i pel drenatge sistemàtic de determinades zones. Els mapes indiquen “Agli Vella” a camp obert. La ribera vella s’amaga de tots però sota els vostres peus abunda l’aigua dolça de la seva circulació subterrània que explica la generositat de tots els horts.
Al poble, després de l’ajuntament que fa cara a l’església i pocs metres abans de l’antiga fortificació un temps possiblement templera, girareu a  dreta. Seguireu l’últim tram del Canal du Midi volgut per Paul Riquet fins a Perpinyà. Tingueu en compte el nom del carrer! Però l’obra, a la seva mort, es va aturar per falta d’ambició i de recursos que desviats un temps cap el canal es van canalitzar cap altres prioritats.  Davant de l’església de Sant Hipòlit pensareu que aquí s’ha recollit recentment una fita de la Via Domitia del temps de l’emperador Constantí trobada en una vinya. Cal ser de missa per veure-la de moment.

Deixant la Cabana del Traïdor, passareu per una zona humida classificada i protegida de la Sanyeta on  tortugues aquàtiques de les més rares fins ara s’hi mantenen. S’ha creat un túmul de sorra. Una cabana d’observació us espera.  Pugeu. Observeu… fins a Lleucata com pels senills aquí davant. El punt de vista és magnífic!

El nostre camí segueix pel Mas Garí per portar-vos a Garrius. L’església romànica d’aquest poblet gairebé desaparegut i que ara fa part del municipi de Salses, ha estat admirablement restaurada. Als seus voltants s’hi ha instal·lat una àrea de pícnic amb vista sobre el Canigó.

Visitareu la zona de les cabanes, que alguns preferirien veure arrasada, però que, festiva i amable, es manté per voluntat del poble com un lloc de trobada i de tradició. Permet als habitants de Salses de reunir-s’hi a l’estiu, fer festa, cantar. Una d’aquestes cabanes, construïda amb canyes, ha estat classificada. En parlareu amb el pescador d’anguiles si el trobeu a prop de les seves xarxes. Es seva. També us parlarà de la seva especialitat, la Bullinada de l’estany que pels aiguamolls de l’Empordà té per germà o cosinet el suquet. Si sou un grup, us la sabrà preparar com ho fa a les vacances d’estiu. Bon profit si la tasteu!

El camí seguirà passant davant d’un antic port protohistòric. El mapa ensenya una tomba de l’altre costat. Els universitaris de Perpinyà han camuflat minuciosament les restes per protegir-les, però un cartell indica clarament el lloc on van excavar. Internet us donarà els resultats de les seves investigacions.

Travessareu el poble de Salses. Saludareu un monument literari, vinyater humil en el seu temps, Claude Simon, premi Nobel de literatura. Uns altres recordaran Arthur Conte, home polític, que sobre l’estany segurament va aprendre com navegar amb tots els vents i tindran un pensament afectuós per la difunta ORTF. Sota la via del ferrocarril, pel passatge situat al costat del celler cooperatiu, s’arriba a la fortalesa de Salses projectada pels reis catòlics que havien recuperat Cerdanya i Rosselló un any després que el Colom hagués descobert unes Índies que trigarien encara uns anys per anomenar-se finalment Amèrica. Sapigueu que si avui aquesta fortalesa està dempeus és perquè les línies pressupostàries, els fons de calaixos i les carteres escorcollades de l’època de Vauban, després del tractat dels Pirineus, no van permetre trobar la quantitat suficient de diners i de pólvora per soscavar-la i enderrocar-la com es va fer a Lleucata i a tants altres castells dels quals parlarem per definir una altra frontera estatal i militar.

Després d’haver deixat aquesta excepcional fortalesa espanyola que data dels voltants dels 1500, tres cents metres més al nord, us aconsellem baixar de bicicleta per visitar l’antiga fortalesa romana i aragonesa arrasada.  En dos minuts veureu l’essencial. Us en recordareu a Llívia. Ha vist moltes invasions, molts generals amb les seves tropes o les seves legions. No va veure els elefants d’Anníbal, però els carros conduïts per uns quants vàndals o visigots, sí. Va veure passar el Jund i l’Host, els croats el 1285 i els exèrcits de Lluís XI en temps de guerra civil catalana. I altres passaren… Tancs també l’any 1942… I encara l’any 1944, els mateixos però en sentit contrari…

Passant per sota l’autopista s’arriba, pel camí que voreja noves plantacions de presseguers i d’ametllers de regadiu, a la Porta dels Països Catalans, un monument de ferro obert als quatre vents. Des d’allà s’arribarà a la Font Estremera, una meravella geològica que va marcar la frontera l’any 1258. Aigua a 17 graus tot l’any, lleugerament salada, atrau hidròlegs i exploradors d’arreu del món. Atenció! Perill! Hi ha morts massa sovint. Es prohibeix nadar-hi, com la submersió per tots els capbussadors. Era propietat del Temple. Més tard va ser del duc d’Hijar. Aquestes fonts de peixos eren rendibles. Avui encara es lloguen i d’aquí surten camions plens de llobarros i daurades.

Visita feta, torneu una mica enredera per agafar el camí “GRP de l’antiga frontera” que per la garriga arriba al “Serrat de l’Escorpiu”. L’ascensió requerirà uns esforços sostinguts (tret que l’assistència elèctrica us pot portar lleugers més amunt). Travessareu l’altiplà de pedra calcària, molt sec en alguns llocs. Us sorprendrà una pineda en tota majestat. Aviat sereu a Fitou o a vista, per les vinyes que l’envolten. Als boscos que dominen aquest poble al sud i entre els munts de pedres remogudes i amuntegades pels pastors de l’antic règim s’amaguen fites denominades de la “frontera”. El camí epònim passa a pocs passos.

Arribareu a l’ajuntament. Una fita mil·lenària, plantada segurament per voluntat de Cnaeus Domitius Ahenobarbus per servir els interessos de Roma i dominar les poblacions al llarg de la Via que porta ara el seu nom, va donar nom a Fitou. (La inspirada Universitat de Perpinyà va adoptar el sigle UPVD deixant per nosaltres el plaer de recordar uns treballs anteriors d’un valent, que per aquí va trobar feina i obrar, l’Hèrcules ell mateix, l’arquetípic pastor de transhumàncies llargues distàncies amb les besties de Gerió).

Ben aviat arribareu al castell.

Moltes visites es poden planificar en bicicleta si decidiu de passar dies divertidíssims per aquí. Serà un altre projecte. El viatge de tornada de nostra ruta us permetrà descobrir indrets remarcables situats més al nord del poble, com Saint Aubin / Sant Albà, la seva dolina, el seu túnel de drenatge, les seves capitelles que aquí designen cabanes de pedres seques de vinyaters o de pastors, i que són bessones dels orris de la gent del Rosselló.

Abans de repassar mentalment una petita cançó de bressol per dormir com un infant, trobareu alguns documents sobre gent que per aquí van fer bregues i històries o la gran història, el Príncep Negre, el Captal de Buch, els hugonots i alguns de la lliga catòlica, sobre els Arragons que van poder doblar la seva R.  Internet us ajudarà. Per una o dues nits, trobareu allotjament fàcilment. Si fa calor, dormir sota les estrelles seria una opció. Però els mosquits vigilen! Refrescats per una bona climatització (excepcionalment i amb moderació per salvar el planeta) o dins d’un fresc celler remodelat en habitació s’hi dormirà millor.