Deixant Fitou pel carrer «rue des Marendes», retrobareu el camí de l’antiga frontera dels mapes IGN. Els mapes de Cassini disponibles amb Geoportail feien arrancar aquí els Pirineus amuntegats per l’Hèrcules per l’infortunada Pirene. Ara hi ha les Corberes. Del poble de la fita de grecs i de romans, el camí anunciat fronterer us portarà cap al nord fins a un pas sota l’autopista A9 a un lloc anomenat “Les Tarrugues”. Continuareu fins “Les Estagnols». Aquí s’ensorren i s’enfanguen els peus de Corberes i Pirineus. Us apropeu d’un món de llacunes i d’estanys, d’ahir i d’avui, d’aiguamolls, paradisos dels peixos, de les petxines, dels ocells. No hi faltaven els mosquits! Caçats per avionetes a la primavera, per ballesters i orenetes quan surt el sol l’estiu ho són pels ratpenats quan es pon. Així, no tots els turistes i els ciclistes no passen nits malament desperts a gratar o com el desgraciat d’Albert Saisset, sota els llençols, la barretina blanca quitxada, enfonsada fins el coll.

 Al punt 12, aneu amb compte per creuar la D6009. Prendre la direcció “Les Fenals”. Us trobareu en un espai de llacuna recentment omplert (recentment per geòlegs). Plena d’aigua feia de Lleucata que es destaca gairebé una illa. La batejaren els grecs que la veien blanca des del mar. Vingueren aquí per fer comerç: l’Hèrcules havia traçat el camí, la famosa Via Heraclea. Ja hem parlat de les besties de Gerió que tenien de trobar herba i fenc i que van passar per la Cerdanya. Per menjar i recuperar forces, per poder avançar, degueren passar per aquí també. Girareu a dreta amb la D327 i 900 metres més endavant, girareu a esquerra per agafar la D427.

Passareu per davant de l’estació. Amb nosaltres aviat sereu a La Franqui. Per “la Gardiolle” i el mapa  que seguiu arribareu a la «Redoute de la Haute Franqui». Era un petit edifici militar antigament armat amb canons capaços de dissuadir l’aproximació de vaixells. Ha estat restaurat amb cautela, gust i precisió. Ofereix una magnífica vista de la costa. Un dia de temps sec, destacant d’un blau immaculat,vam veure clarament el Mont Saint Clair / Mont Sant Clar que domina Sète.

El camí a dreta us menarà a través de l’altiplà de Lleucata per les vinyes fins al poble vell. Anireu cap al Calvari del mapa. Es troba a la part superior d’un castell que ha evolucionat molt, a partir d’una torre de refugi i de talaia. Va ser una de les joies de l’arquitectura militar francesa. Feia front a la fortalesa de Salses dels Reis Catòlics. Però minada, destruïda, capgirada per decisió administrativa, és en l’estat que descobrireu. Hi trobareu Françoise de Cézelli i la seva heroica resistència a la Lliga recolzada per tropes de Felip II. Eren temps de lleialtats vacil·lants o canviants a favor d’un rei protestant de França, quan les portes de París romanien tancades per ell. Des d’aquest punt alt veureu l’estany i la mar, veureu lluny i us imaginareu galeres del comte de Barcelona, algunes altres de moros de Tortosa, vaixells genovesos, bastiments anglesos. Al nord es destaquen munts de sal. Les salines són a prop. El canal de la Robine arriba a Port la Nouvelle. És la porta d’entrada al Canal du Midi, una obra estratègica durant molts anys, en particular per la marina reial del seu temps que va ser el  de Pierre-Paul Riquet de Bonrepos, gran recaptador dels diners de la gabella de Lluís XIV. Alguns historiadors us en diran més sobre la desaparició de les salines de Canet al Rosselló, de la guerra de la sal i de Josep de la Trinxeria.  Qui vol trobarà a pocs passos dels murs tombats, al cementiri, al sud del castell de Lleucata, l’última estaca de Henry de Monfreid, un escriptor i aventurer francès per les mars de la Corna de l’Àfrica, Mar Roja i Golf d’Aden. Podreu continuar fins al far o fins al semàfor amb la bicicleta per contemplar la platja de Lleucata i tota la costa del Rosselló.

A la llunyania, podreu veure el cap Béar amb far i semàfor. El cap de Creus és generalment visible. S’instal·len aerogeneradors mentre escrivim a uns quilòmetres mar endins. Potser els veureu girant les ales. Per donar-vos energia verda i apreciar aquesta proesa tecnològica, sapigueu que en aquests mateixos penya-segats que seguiu s’havia plantejat, excavant un forat enorme,  un projecte de central nuclear l’any 1973 o 1974 per aprofitar les aigües refrescants… del corrent lígur entre Cap des Frères i Anse du Paradis. Quin paradís seria ara si pel llamp s’hagues realitzat!

Si seguiu les nostres indicacions, us dirigireu cap al primer grau amb les cabanes dels ostreïcultors. El creuareu per un petit pont. Conforme a la marea, veureu aigües clares amb peixos entrar o aigües carregades de sediments i algues en suspensió, peixos i peixets sortir mig amagats. Tasteu uns mariscs si vos donen la gana. Bon profit! Millor si tenen gust iòdic i de vent carregat d’aromes de fenolls. Imagineu si tinguessin un regust nuclear!

 Passareu a costat de l’espai naturista per la franja costanera, un cordó  litoral subtil, herència de l’erosió dels granits dels Alps com dels repetits moviments dels grans de sorra remoguts per les ones i el vent. Sereu a una frontera dels tèxtils. Res de més natural quan hom sap que per aquí hi va haver contraban de llanes i de teixits. Qui vulgui se’n recordarà i s’estarà del costat que voldrà. Nosaltres continuem pedalant.  Per un carril bici que travessa una pineda que troba amb les arrels una improbable aigua dolça tota envoltada d’aigua salada s’arriba a la gendarmeria de Port-Lleucata travessant el «Pont de la Corrège». Al parc aquàtic, si ens heu seguit vestits, us trobareu a la frontera dels departaments volguts per la revolució francesa de l’Auda i els Pirineus Orientals que correspon a la de l’arbitratge de 1322 a Narbona entre els reis de França i de Mallorca. Passareu per la nau ensorrada del Lídia. Molts han trobat aquí, entre fandangos i Pop Rock destinacions de somnis. Si no vos agafa alguna sirena que volteja vora el bastiment arribareu al monument de les tres columnes. Saludareu la memòria de millers de refugiats de la guerra civil espanyola que s’enllistaren aquí per continuar el combat contra el nazisme i el feixisme.  Encara dos quilòmetres a pedalar i la meta final es veurà amb les barraques de pescadors de Port-Saint Ange.  Amb  elles, el grau Sant Àngel marca l’antiga frontera de 1258, negociada entre Lluís IX i Jaume I per uns quants prelats representants de facto del Papa. Els mapes del segle XIX ens indiquen una bateria desapareguda on ara hi ha turistes i pau.

La platja serà acollidora. Tasteu la mar, escolteu-la en una petxina amb l’ànima i el cor de l’infant. Ella vos explicarà amb el seu murmur una altra llegenda dels segles, la d’Almodis de la Marca, dels seus tres marits i la dels fills dels seus tres marits, la de Munuza i Lampégia, la d’Anníbal, de Cèsar i de Pompeu, la de Belibasta i dels Nyerros del Senyor de Banyuls. Us dirà on en aquesta platja van trobar un os del Babau vençut.  Es va exhibir com a trofeu durant molt de temps a l’església Sant Andreu de Ribesaltes. Avui està presentat a l’oficina de turisme d’aquest poble. El monstre ha espantat fins avui generacions de nens locals. Alguns que han estudiat la cosa afirmen que és una de les tres costes sortida d’un avenc espantós de Perellós per un dels seus valents senyors després d’una aferrissada i heroica lluita.

Epilog per dues rodes i rodamons

Hem arribat al terme del nostre viatge, de la nostra ruta. Vam vorejar aquesta frontera avui per part esborrada pel pas dels segles, sense allunyar-nos-en massa amb la bicicleta, baixant, pujant, bufant. La seva existència va ser conseqüència d’una croada iniciada per Innocenci III l’any 1204. Per ell, era necessari erradicar una malvada heretgia que el podia deixar sense parròquia, sense delmes, sense diners, com passarà més tard amb unes reformes que vindran de Wittenberg. Tenia d’afirmar la universalitat del seu poder sobre la terra i al cel, urbi et orbi diuen ara encara en llati. Per la seva voluntat es van encendre moltes fogueres i no tant sols  a Besiers, Minerva i Montsegur. Bernat d’Alion, va ser cremat a Perpinyà l’any 1258. Els càtars van desaparèixer amb Belibasta. S’inicià la Santa Inquisició aquí.  Els dos reis que van signar el tractat de 1258, d’acord, amb la benedicció del Papa van voler emprendre una croada cap a l’Orient, l’un salpant de Barcelona el 1269 i l’altre d’Aigües-mortes el 1270. Calia recuperar Jerusalem! Sant Joan d’Acre encara resistia. Les seves dues aventures van acabar tràgicament amb pesta i mals vents de tempestes.

D’una banda i d’una altra d’aquesta frontera dita de Corbeil les llengües es van diferenciar, al nord l’occità, la llengua d’oc, al sud el català germà. Aviat el francès i el castellà dominaran aquí i allà. Però les pedres dels castells, les dels monestirs, priorats i esglésies, les creus d’Aragó i les flors de lis gravades romanen en una naturalesa de gran bellesa. En la diversitat de paisatges en constant mudança, les flors només esperen les llàgrimes d’alegria del cel i el somriure del sol per néixer i renéixer en qualsevol moment. Cal que neixin flors a cada instant diu la cançó. Depèn de tu, depèn de vos, de vosaltres de caminar, de pedalar, d’anar per munts i turons, barrancs, riberes i valls per gaudir-ne en escenaris d’històries i de llegendes. Bon retorn a casa amb, esperem, tota la il·luminació al cor, belles històries per nodrir nits encantades de somnis i sempre present a la ment el desitj de tornar per aquí a la primera oportunitat per descobrir més itineraris radiants. En parlarem… Fins aviat!