Trevillach – Illa de Tet

Passarem al llarg d’aquest nou dia d’excursió per fites dels temps passats, que els homes han volgut inscriure en els paisatges com en les memòries. Teniu la creu de Tarerach arrancada i desplaçada, la mola recuperada a la vora de la carretera, que potser ja heu descobert ahir. Hi ha per la zona pilons cementats amb pressa el 1658, possiblement sobre creus d’Aragó, mentre negociadors ja apuntaven les plomes per redactar el Tractat dels Pirineus.  Passareu ben a prop d’un d’aquests pilons avui. Però hi ha una altra fita que valdrà la pena descobrir. Poc va faltar per que s’esvaneixi i desaparegui de les memòries, a la vora d’una vinya arrencada, als límits dels termes de Trevillach, Tarerach i Rodes. Fa poc Alain Grieu, un company nostre assabentat del que buscàvem ens ensenyava, al mig d’un munt de pedres granítiques, una creu. Son pare, propietari de la vinya li havia dit que aquesta creu era de sempre una creu d’Aragó fronterera. Hem fet conèixer el lloc al Senyor Marc Pala que pels seus escrits com per les nostres trobades i intercanvis ens havia fet conèixer altres pistes, i una altra creu dita « dels tres senyors ». Ha vist amb aquesta quatre cúpules, una evidencia per ell, com per nosaltres que aquesta pedra coneguda anteriorment, sacralitzada des de temps remots havia servit per l’establiment d’una nova sacralitat marcada per la creu, d’un nou pacte entre humans, d’un nou tractat entre cristians.

Us proposem de sortir de Trevillac pel camí de la font d’Avall (foun d’avall dels mapes). La seva aigua generosa a disposició del vianant com de l’excursionista permet encara de regar els horts. També permet de refrescar les taules sota l’ombra del plàtan centenari quan és hora  de torrades en família o entre amics. Tornareu pel cantó per gaudir d’aquesta frescor i qui sap, si camineu un poc, us podran sorprendre animals peluts i llanuts vinguts d’un altre continent, els llames i els alpaques. Donen entre pastures i colines, velles pedres i cel blau una pinzellada andina. Per ara us esperen camins de terra prou amples que corren per les vinyes, primera línia defensiva contra els potencials incendis i que resisteixen fins ara heroicament als assalts dels erms. Enormes blocs de granit es destaquen en el paisatge i participen de la seva bellesa salvatge.  Entre ells, arribareu al Cortal Canté.


Passada la D17,  trobareu un excel·lent camí que, entre el Mas Molins i el Mas Batlle, us farà arribar, per la Ropidera i el Borboner, al Bosc negre. El mapa de la baronia transfronterera revela, com l’han confirmat l’incendi gegantesc del 22 d’agost 2005 i els estudis universitaris que van seguir, una ocupació humana desapareguda. Sant Feliu de les cases del vostre mapa era l’antiga església romànica de Ropidera. La volta de la seva nau es va esfondrar, com la torre de talaia que la inseguretat del segle XIV havia fet afegir a l’edifici. En queda part d’una paret. Trobareu una altra ocasió per visitar aquest llogaret  fronterer, passant per Rodes i el seu castell, una vella possessió dels vescomtes de Canet. Des d’aquí, com de Mosset, la família de Fenollet ha pogut mirar cap al nord, vers terres que considerava com seves i per les quals, molts de temps va intentar procès per les recuperar. Però en va.

 Arribareu al Bosc Negre. Prendreu la senda que us farà travessar el Còrrec de Vallagre, un torrent mediterrani que millor val evitar els dies de temporal. Aquesta senda us farà fer la volta del Puig Pedrós i la seva borna fronterera cementada el 1658, ben visible per qui pujarà al cim del caos de blocs granítics. Seria una obra desconeguda d’un Hèracles que per aquí un dia degués passar? El nostre camí gira al nord de la fita per retrobar un itinerari més fàcil que privilegiarem. Però si teniu les forces, la tenacitat i el gust, trobareu sense problemes com us enfilar cap al cim, veure la fita i el panorama. Si féssiu aquest esforç, retrobaríeu de l’altra banda, la senda prèviament prevista.

La seguireu direcció sud-est. Dominareu el Còrrec de Vallagre a l’Oest i el Còrrec de Casesnoves a l’est. Progressivament i baixant de mica en mica  atenyereu  la vall de la Tet i les seves obres hidrològiques seculars,  séquies i canals, molins, ruïnes majestuoses com les dels ponts aqüeductes possiblement edificats per moros, senyors o captius, a l’edat mitjana i que malauradament es van endur terribles aiguats mil·lenaris. Alguns arcs tossuts han resistit a la fúria dels corrents i són com unes joies de pedres històriques precioses, deixades per qui les vol descobrir al mig de les gorges de la Guillera. Espereu demà i gaudiu d’un dia més prop de les aigües compartides de la Tet descobrint tres canals. Seran de millor visitar per un camí de l’altra banda del riu que trobareu a Illa.

Ara travessareu el poblet abandonat de Casesnoves. L’església romànica hi ha estat restaurada. Les seves fresques històriques un dia van ser venudes, i direm salvades, al reparo, protegides durant dècades a Ginebra. Propietat d’aquesta ciutat les trobareu, després d’un acord entre gent de bona voluntat, exposades en els vells hospicis d’Illa. Hi arribareu aviat, passant per un lloc encantat on les fades es reuneixen al cim de les seves xemeneies entre terra i cel . Aquí plana amb la seva llegenda, la memòria de la Sibil·la, esposa desafortunada víctima d’un vescomte violent, un mal exemple de violència masclista condemnada per l’eternitat pel jutjat de les fades. Regularment remodelades per pluges torrencials, una desapareix per que en aparegui una altra pel nostre encant.

 Aquí  trobareu el castell i la tomba monumental de la cantant d’òpera, Zelia Vidal, que va entusiasmar tots els teatres d’Europa, de Paris à Sant Petersburg on, diuen,  va encantar un Tsar.  Amb l’ajuda dels vents que murmuren entre els pins i la ginesta, com amb la de les fades, podríeu sentir l’eco de la seva veu que ens rodeja i es perd per les xemeneies acompanyada per una fuga de Saint-Saëns que va arribar fins aquí i que potser esperava molt d’ella.

A Illa com per tot al entorn, els versos del poeta català Josep Sebastià Pons guiaran el vostres passos si decidiu d’allargar la vostra estància dins de les velles muralles de la vila, a l’ombre de l’església, prop de la torre de l’Alexis, prop del museu ara establert dins dels vells hospicis. Apagareu la vostra set a una font dins del recinte multisecular de la vila,  com a la de l’ermitatge de Sant Maurici o a la vora d’una séquia històrica, el rec d’Illa,  que segueix la ribera. A la font Sant Juli una placa commemorativa ret homenatge a tants refugiats espanyols que no podem oblidar