Tuixà – Òpol

Tuixà és un poble de contactes, d’intercanvis i de trobades molt entranyable. Mostrava ja amb el nom dels seus carrers  la seva doble fidelitat, herència de la història i del cor, molts anys abans que la nova regió «Occitanie» recuperi una mica de l’esperit del seu blasó. Fidelitat a la memòria dels vells comtes de Cerdanya i de Besalú, fidelitat al Llenguadoc dels reis de França després de la rendició d’Oliver de Tèrme, faidit, exiliat en Vallespir, tornat com a rebel, aviat sotmès i  aliat al rei de França Lluis IX en dies de croades en Terra Santa.  Aquest senyor, gran defensor dels albigesos va morir a Sant Joan d’Acre per la defensa dels cristians el 12 d’agost de 1274. 1321 ha vist cremar a pocs quilometres, a Vilaroja de Termenès l’ultim càtar conegut. Perfecte en algunes hores, menys exemplar en altres Guilhem Belibaste, que s’amagava a València amb part de la seva comunitat, ha estat capturat a Castellbò, domini del comte de Foix d’aquells temps. Castellbò es troba ben prop de la Seu d’Urgell, avui en Espanya. Amb un mercat càtar i animacions festives, commemora part d’aquest passat que l’església de l’edat mitjana havia volgut erradicar.

Molt prop de Tuixà ha existit el vell castell de Novela, ara completament enderrocat, en ruïnes. Els seus amuntegaments de pedres no murmuren a tothom que un senyor d’aquí va acompanyar l’infant de Mallorca, Ferran en part de les seves cavalcades llunyanes. Però el millor conservat dels castells de la zona és el d’Aguilar. Amb el nostre itinerari, els vostres passos, ara us hi portaran.

Prendreu la carretera de Narbona, i a continuació la de Vingrau. Atents a la circulació! A uns 900 metres a l’esquerra seguireu el GRP tour des Fenouillèdes. Arribareu al castell d’Aguilar, propietat de la família de Tèrme compromesa per la fé i la protecció dels perfectes. Els croats de Simó de Montfort l’han conquistat. Passarà definitivament al rei de França quan Oliver de Tèrme, sotmès i perdonat per serveis armats a Terra  Santa li vendrà. Aquest castell fronterer el 1258 serà pres al segle XIV, el 1387 exactament, per mercenaris de companyies lliures, lliurats a ells mateixos amb problemes continus d’abastiment, de comportaments pocs controlats i pocs cristians, com de diners. Des d’aquest cau atracaven els mercaders catalans i per fer complement exigien segurament rescat de tots que podien tenir alguna cosa dins de la butxaca. L’història no ens ha dit si eren més o menys seguidors de Du Guesclin, gran capità, o d’un Trastàmara refugiat al castell de Perapertusa pocs anys abans. Es van comprometre els dos per la recuperació d’una corona de Castella, en un joc d’embolics d’aliances i de suports complicats d’una guerra de cent anys que encara no portava aquest nom. 

Aquest castell rearmat, consolidat, redefinit serà conquistat per les forces armades de Carles V. Després el Tractat dels Pirineus de 1659 serà abandonat per una altra línia francesa  de fortaleses defensives que ara fa servir l’UNESCO pel foment del turisme, passaport de la pau.

La vostra senda continua pel cortal de Fajol. Deixareu el GRP Tour des Fenouillèdes per arribar al cortal Chagrin.  Un poc abans prendreu a dreta un camí que ben aviat es transformarà en senda. Us farà passar lleugerament al sud del lloc dit Barran de la Maureille. Al punt de referència 309 girareu a dreta i arribareu al Mas Llenço dels vostres mapes. Travessareu la barra rocosa calcaria amb els seus impressionants penya-segats al Trauc del Cavall, probablement lloc de passatges nocturns de cavalls i de mules carregades de qui sap què menats per nyerros i contrabandistes d’una altra època, sobre terres àrides que tant sols poden nodrir cabres i algunes ovelles a la bona temporada. Observeu el Puig Ginebre. Puig o Puech? Un bon piló de pedres seques sense cap mena de morterada indica la cimera. Una línia d’altres amuntegaments travessa el turó. Michel Martzluff, un universitari jubilat que hem contactat ens va assegurar que eren fites frontereres, d’una frontera França – Espanya desplaçada el 1659 per altres cantons. Les fan servir ara els caçadors. Alguns esperits forts o no tant han pogut malauradament remenar rocs un poc aquí, un poc allà a continuació d’una broma feta a Bugarag a la sortida d’un consell municipal  lligada a una profecia hieroglífica llegida i desxifrada sobre una estela maia del museu de Cancun al Mèxic. Rellamp! L’havien feta grossa aquesta broma. Represa per un diari local, ha tingut una ressonància internacional. El 12/12/2012, data de l’esperada fi del món i de la salvació de la gent refugiada a Bugarag,  es van desplegar forces de gendarmeria que van tallar carreteres a l’entorn de la muntanya i del poble per reduir l’afluència de massa gent crèdula i molt curiosa. Alguns despistats han buscat per planes i turons pedres mítiques i per tot arreu signes esotèrics on trobar un tresor. Qui sap si no era l’or de l’altar marcat amb quatre barres de sang de toro, la Menorà o l’Arca d’Aliança del temple de Jerusalem pillat i destruït per les tropes romanes de Titus que fins ara d’altres buscaven prop o a l’entorn de Rennes le Château, Rènnas del Castelh en occità, últim punt de resistència visigòtica i amagatall suposat de l’or del tresor real quan la Tarraconense i la Septimània ja havien estat submergides pels musulmans. Solament han trobat el vent i les gotes de suor dels seus afanys. Però les pedres d’alguns amuntegaments han estat remogudes i  dispersades de manera irremeiable. Respectem el medi-ambient. Respectem la història. Deixem als professionals amb el quadre jurídic, l’organització, la instrumentació i els mètodes idonis prioritat per la recerca.

Passat el coll del Trauc del Cavall baixareu per la senda direcció sud-est. Arribareu al Cortal del Remolí que deu el seu nom a les ratxes de vent giravoltant del tempestuós Jan de França, que com a Força Real bufa tan fort per la garriga. Fa girar els caps de les murtres i sacseja els lentiscs. Passareu prop del Cortal d’en Drilles i us trobareu a pocs passos de la Vall Oriola, rebatejada poèticament Bella Oriola pels seus nous propietaris.  En aquest mas, prop de la seva capella, podríeu aprofitar d’un bon albergatge.  Si encara en queda en reserva, podreu també comprar espirulina, una producció nova per aquí. Aquesta mena d’alga es multiplica en aigües de piscines calentejades per efecte hivernacle disputades al calcari del lloc.  Al bell mig d’una vinya, a uns pocs centenars de metres, observareu de prop o de lluny un ginebre mil·lenària destacable que va nàixer en temps de reconquesta carolíngia i protegida fins ara segurament per una bona fada o una bona estrella de tots els incendis.

Continuareu a caminar si el vostre objectiu és arribar a la meta de l’etapa. Passareu pel Cortal d’en Boneu. Alguns ramats de cabres us podran creuar o envoltar. Serà meravellós.  Però malfieu-vos del boc d’aquí com per tot arreu de tots els cabrons. Tenen el cap dur i reaccions de prepotència sorprenents.    Donareu la volta al castell d’Òpol – Salvaterra. Era una fortalesa dels reis d’Aragó situada sobre un turó, un oppidum que ha vist passar totes les petites i grans invasions. Nombrosos privilegis han estat atorgats als habitants que la defenien quan encara servia. Anníbal Barca amb els seus elefants no hi va passar lluny. Es diu que el rei visigot Wamba va fer una visita aquí quan perseguia el duc Flavi Paulus, un secessionista felló, tan felló i traïdor com un cert Munusa que buscava compromís prop de l’Eudes d’Aquitània. Vam discutir l’assumpte sota el castell de Llívia. Visiteu la fortalesa i tot el seu oppidum, amb torres, cisternes i muralles. En els últims anys s’hi van fer algunes obres de manteniment i restauració. El conjunt defensiu era molt més important que l’antiga fortalesa de Salses en temps de Jaume Ier. Davant un enemic numèricament superior podia constituir un punt de reserva i de contraatac potent. Com a Talteüll, com a Força Real, on vau passar, com a Canet,  ha estat minada per que no sigui un refugi per forces no controlades o insurgents. Però del parapet com de la vora dels penya-segats gaudireu d’una vista extraordinària. S’oferiran a la vista el mar, les Corberes, les carreteres, els passos i el país que controlava, els estanys. Es destacaran al sud uns Pirineus desplaçats al segle  XVII, sobre mapes políticament remodelats, que van fer dir a alguns: «No hi ha més Pirineus!».

Els sants del paradís sempre ajuden per les baixades si no sosteniu una cadència infernal. Arribareu al poble actual d’Òpol. Hi beureu una aigua local, descoberta recentment al tan volgut i de moda quilometre 0. Es va retre homenatge al gran fontaner que va trobar per aquí l’aigua que faltava, que per segles sempre amb força queia del cel, corria enfurismada per còrrecs i carrers, desapareixia fugint, s’infiltrava i mai rajava. Trobareu el nom  de l’home que ha fet el forat sobre una placa al carrer que mena al pou salvador : Rue Henri Salvayre – Hydrogéologue. (Carrer Henri Salvayre – Hidrogeòleg).  Ja havíem parlat d’ell amb Granitopolis i bevent la bona aigua de Campoussy