La Tor de França – Talteüll

Deixareu La Tor de França seguint l’Avinguda del General De Gaulle. Poc abans del Càmping girareu a esquerra per  continuar pel GRP  a la vora de l’Aglí. Les aigües d’aquest riu arriben de Cubièra ( en francès Cubières sur Cinoble), on va nàixer el darrer dels perfectes càtars coneguts. Gran part d’aquestes aigües s’infiltra en el massís calcari. Les retrobarem a la fi del nostre recorregut a Salses. Però moltes baixen a l’aire lliure amb força,  remogudes, oxigenades, escumejant per les gorges de Galamus. Aquestes ofereixen un espai recreatiu  als aficionats del barranquisme, sota la vigilància de Sant Antoni sempre present en el seu ermitatge, amagat, protegit dins de la boca immens d’una  cova i sota la mirada de cabreres i de cabrers que venen aquí els seus formatges a la bona temporada. Ara gran part d’aquestes aigües s’estanquen en la presa de Caramany i reguen part de la vall mitjançant tubs d’alta pressió.

 Hem llegit que part de les aigües d’aquest riu han estat aprofitades des de l’edat mitjana a la Tor de França  per fer rodar les rodes d’un molí… a Estagell, poc temps després del tractat de Corbell, amb els bons auspicis dels abats de la Grassa en un moment d’entesa cordial. Era molt anys abans la creació del pàrquing del vell molí. El canal existeix sempre amb les seves passarel·les tot al llarg de l’Aglí. Si el seguíssiu, us menaria a un gual sota el pont que us aconsellem per passar de l’altra banda del riu i atènyer el Verdoble.

Però si passéssiu per aquest itinerari prop de les aigües, no veuríeu l’estàtua del famós Francesc Aragó, físic i polític francès nascut aquí i que ha donat el nom a una plaça important de Perpinyà i al seu primer liceu públic com a una cúpula de l’observatori de París. Ha descobert alguns principis d’electricitat que sense saber feu servir cada dia i va venir a Barcelona per contribuir a establir el metre. Amb el poeta Lamartine i alguns altres ha participat a les Jornades revolucionàries de febrer de 1848. En aquesta ocasió s’ha restablert la república. Ha participat al govern que va abolir l’esclavatge. El nostre rastre GPS us farà passar al davant del petit recinte tancat per una reixa amb al mig, l’estàtua de l’home celebrat. En temps oblidats de consells de revisió, que eren una mena de cerimònia iniciàtica prèvia a la incorporació dins de l’exercit francès  com en moments de festes populars on es bevia amb poca retinguda massa bon vi,  s’ha pogut veure l’home dret quedar de bronze encara que disfressat com un pastor amb tres o quatre ovelles per li fer companyia. Aquest jovent sempre engrescat en hores de fer bromes poc en sabia de l’estatut d’Estagell que durant segles va ser una mena de condomini amb drets compartits entre els reis de Mallorca, d’Aragó, d’Espanya o de França i els abats de Santa Maria de la Grassa, prop de Narbona, i això,  fins a la fi de l’Antic Règim i la venda dels béns nacionals. Hem destacat en altres línies que sempre sobre o als voltants de la ratlla que seguiu existien aquestes menes de sobiranies compartides en espais fronterers de gran porositat. No es podien considerar com una tanca de filferro espinós que hem vist florir últimament en certs països europeus com en algunes ciutats espanyoles del nord de l’Àfrica.

A Estagell ha estat descobert un cementeri visigòtic. El mapa l’indica. Podríeu passar per allí,  però us aconsellem la capella Sant Vicenç.  Aquest altre sant ibèric apareix sovint en el recorregut, com Santa Eulàlia, Santa Coloma o Sant Fructuós. Gaudiu de la vista sobre la vall com sobre els turons coberts per lavanda, garrolls, vinya i ametllers que amb el més de gener ens fan creure a una primavera anticipada. La visita feta, aneu cap el pont que creua l’Aglí i continueu fins a la confluència d’aquest riu de règim mediterrani amb el Verdoble. La passarel·la us portarà a la riba esquerra  deixant al darrera vostra els records dels Aragó, de les ovelles, dels monjos i potser de les fragàncies d’un bon vi pel qual tornareu un dia.

Ara que sou de l’altra banda, aixequeu la mirada. Veureu la colina de forts pendents  tota de calcari que amagaria si creiem la tradició i la toponímia, un cementeri dels moros. Quin sentit donaríem a aquest mot? Christine Rendu que molt ha treballat per la Cerdanya amb el seu company Pere Campmajó hi veu altra cosa que els invasors almohades o els seus predecessors berbers, companys de Munusa. Moltes coves i molts forats han estat descoberts i visitats fa anys. Hi han estat trobats a dintre artefactes molt antics, del paleolític, del neolític, del calcolític. No us quedareu molt de temps sota els penya-segats encara que la vista sigui bella. Deixeu aquest espai als especialistes i dirigiu els nostres passos  cap al territori, al poble i a la cova de l’un del més vells dels europeus retrobats que hagi batut el terme a pocs metres d’aquí: l’Home de Talteüll.

Seguint l’itinerari del mapa, passareu ben aviat al Mas de Jau, Castell de Jau de les etiquetes dels blancs, dels negres i dels rosats que val la pena tastar i beure però que per ara us podrien fer perdre el pas i l’oremus. Fixeu-vos sobre l’edifici.  Subsisteix una torre dels vells temps, de creuades, de comtes, d’heretges i de templers. Els propietaris actuals són els continuadors llunyans dels dominis dels monjos de Santa Maria de Jau de la qual us vau assabentar abans d’arribar a Mosset que degueren beure bon vi de missa.  Un parc zoològic, EcoZonia, ha obert les seves portes a poca distància en temps de confinament. Un llop de Sibèria va aprofitar l’avinentesa per escapar-se’n. Des de llavors segur que ha trobat la seva bella en un país més fred ja que per aquí mai més ha fet parlar d’ell.

Uns 600 metres passat el Mas de Jau prendreu la direcció ple nord per un camí que porta a la Torre del Far, també coneguda com Torre de Talteüll. Es una antiga torre de talaia. Tornarem sobre l’originalitat i l’origen d’aquest nom i tractarem de compartir varies hipòtesis. Per alguns trams, el pendent és dur. La vegetació de garriga més aviat escasseja i apareixen pedres i pedretes calcaries  de totes formes i de totes mides. Per alguns llocs és la penya que tindreu sota els vostres peus. Us trobareu a la proximitat d’un camp de manobres militar. Sobre el mapa veureu que en ell, als límits de quatre pobles,  Cases de Pena, Espira, Talteüll i Ribesaltes, un punt particular ha estat mencionat: Pedra Dreta. Una fita marca, des de l’època dels romans, de Carlemany, dels comtes i dels abats, els límits del Rasès, del Perapertusès com de l’arquebisbat de Narbona. Gerard Bile, apassionat per l’historia del seu poble coneix molt bé totes les fites de l’antic priorat d’Espirà. Un dia ens en va fer descobrir unes quantes en territori autoritzat. Una creu ha vingut sacralitzar-les. Una S ha estat afegida quan, contestades per alguns, van ser confirmades per la voluntat i l’autoritat del rei Sanç de Mallorca. Els militars entre dos tirs, poden veure aquesta pedra excepcional marcada del signes de la creu i del rei.

De la torre, tindreu un panorama excepcional sobre el Rosselló, la muntanya de Tauch, el Fenolledès. El vostre ull destacarà fàcilment Queribus. Uns especialistes veurien la Torre de Castellnou  com molt del dispositiu defensiu dels vells comtes de Besalú i el castell d’Aguilar, encara que difícilment, excepte per qui coneix la seva ubicació exacte. Us trobareu allí dins de pocs dies. Aleshores Talteüll s’imposarà a la vostra mirada.

Per ara la prudència serà la bona acompanyadora per baixar per la senda del castell. Hi passareu pel mig. Només queden alguns trossos de les muralles enderrocades dels Besalú passades a la família d’Empúries abans que el rei d’Aragó en sigui l’hereu. Les mines franceses en tingueren raó per no deixar al darrera d’una nova frontera, la del tractat dels Pirineus de 1659 uns punts possibles de rebel·lia, de fixació i de refugi malament, poc, o no controlats. El poble que hi havia dins de les muralles  també va ser destruït. Els habitants, com a Cotlliure van tenir d’edificar cases en altres llocs, sense la protecció dels murs ancestrals. Es el poble de Talteüll actual que ja veieu a proximitat més a baix i vers el qual us dirigiu.

Deixant el vell castell per la senda tindreu a dreta, sota el penya-segat, la cova de les bruixes.  Excavacions rigoroses, menades científicament,  han establert que ha estat ocupada durant mil·lennis. Encara recentment, cerimònies conjuradores s’hi practicaven menades pel rector del poble. Exorcitzant fades malèfiques i bruixes, mai ha pogut sospitar la profunditat de la mirada de l’home de Talteüll vinguda, com la llum de les estrelles, de més enllà dels mil·lennis.

Us falta poc per arribar al poble.  Per no caure en els ultims trams, mireu bé on poseu els peus. Les arrels poden fer trampa i la condensació d’humitat sobre les pedres llises a l’ombra dels vells arbres podria fer que llesquéssiu.  Cautela doncs, i  els pals poden servir.

La porta del museu de la prehistòria s’ofereix a pocs metres. No la descuidareu. La visita serà per avui o per demà. Tindreu totes les bones explicacions i comentaris sobre la cova de l’Aragó i el crani de l’home vell. Els descobriments antics com els més recents es posaran en perspectiva, amb dents de lleons i d’elefants, encara que poc us diran dels nens, de la canalla del poble del segle passat, dels seus mestres d’escola apassionats que amb ells i tota la paciència, dins de les aules, han col·leccionat els primers artefactes i establert totes les bones pistes. Han deixat el lloc i el relé a Joan Abelabet, a una altra mena d’universitat i d’universitaris per que descobriments, troballes, invencions siguin possibles des de fa més de cinquanta anys gràcies als equips d’estudiants sempre joves i renovellats a l’entorn de Henry de Lumley.

Trobeu un moment i un lloc per descansar, relaxar. El vi blanc escumejant que aquí es produeix ha sempre sigut per nosaltres fresc i generós. Però una bona dutxa, per ara, és el que hi ha de més urgent.