En fer excursions per aquesta línia fronterera, fas un salt en el temps de diversos segles en un espai que gairebé no ha canviat, però les roques que et porten ens expliquen la història d’un passat molt llunyà, molt tumultuós, una frontera que és també un enllaç entre la península ibèrica i Europa que un dia es van topar i lligar
Tornarem al final de l’era primària, fa uns -252 Ma (Ma significa milió d’anys), un sol continent forma el món terrestre emergit. Una enorme serralada ocupa la nostra regió, que va des de Portugal fins als Vosges i s’estén fins als Apalatxes avui muntanyes de l’Amèrica del Nord. Es tracta de la cadena varisca o herciniana, molt alta. L’erosió l’anirà rebaixant progressivament donant potents sèries vermelles d’argiles, gresos i conglomerats.
Durant l’època secundària, aquest immens continent es va fracturar i això ens va afectar. De fet, al voltant de -180 Ma al Juràssic l’oceà Atlàntic Nord comença a obrir-se i el seu expandiment encara dura. Aquesta separació del continent nord-americà d’Euràsia anirà acompanyada 50 Ma més tard de l’obertura del Golf de Biscaia: Àfrica i Ibèria estan unides i es desplacen per un moviment de rotació a l’esquerra (cap a l’est si considerem l’Europa fixa) a un ritme de 3cm. per any fins a -85Ma; aquest golf obert a l’Atlàntic s’estén al llarg del que constitueix l’actual cadena dels Pirineus creant per distensió conques de sedimentació on es diposita principalment calcària. Així doncs, una primera frontera natural, un braç de mar separava Espanya de França. Si el desplaçament d’Ibèria capa el sud no s’hagués aturat un oceà ens separaria d’Espanya
Al Cretaci superior, hi ha – 85Ma, Àfrica bloqueja el moviment i comença a derivar cap al nord, provocant moviments de compressió en tres fases per tancar aquest braç de mar. El fenomen comença a la part oriental i acaba al País Basc. Tenim així una col·lisió de dues masses continentals Ibèria i Euràsia que dóna la Cadena Pirinenca que es fixa fa 37Ma. Neix una nova frontera natural. Aquesta col·lisió va provocar una subducció de la península ibèrica sota Euràsia i un escurçament de l’escorça continental uns 70 km que es tradueix en empentes, plecs i falles. En concret , les trobem en la falla nord-pirinenca que d’est a oest recorre tota la cadena propera a la frontera que estem estudiant.
Aquest xoc és responsable dels afloraments actuals de roques que es van formar a la profunditat:
– els granits generats durant l’orogènia varisca fa uns -280Ma en fondre’s a una profunditat d’unes desenes de km;
– les roques sedimentàries com la calcària formada durant la deriva d’Ibèria a les conques marines es van portar a una profunditat d’uns pocs km; totes aquestes roques portades a la superfície són llavors sotmeses a l’erosió i això durant més de 30 Ma.
A mesura que us trobareu prop de les fites, s’ensenyarà la seva naturalesa.
