Frontera: etimològicament del llatí frons: que donarà “front” la paraula guerrera i també “afrontar”; documentada des del segle XIII en el seu sentit actual que, per tant, remet clarament a la idea d’un perill com a mínim potencial més enllà d’una línia: la frontera és allò que separa, allò que parteix, o almenys allò que limita.

Però allò que designa el passatge (la paraula és important) entre dos estats ha tingut de vegades altres noms. El limes romà”, que designa els límits de l’imperi, és sovint un espai de transició: pels romans, Roma és el centre del món i com més un s’allunya d’aquest centre menys és “romà”. No és una línia exterior que limita brutalment l’imperi; els territoris conquerits són assegurats per la formidable xarxa de “vias”, les ciutats que es desenvolupen són dotades de monuments emblemàtics que les converteixen en “petites Romes”, fins a les limes sovint imprecises, on romans i bàrbars es troben, es barallen, també intercanvien. És cert que unes quantes llargues muralles fortificades evoquen de vegades la línia de separacions brutals, el mur d’Adrià, la muralla de Xina i altres murs de Berlín, però la majoria de les vegades la noció de ciutadania s’afebleix a poc a poc, fins que es dissol en el limes.

L’actual petit poble fronterer entre França i Espanya il·lustra aquestes dues cares de la frontera: per als espanyols s’anomena Los Limites/Els Límits (veïnat de la Jonquera), un nom inequívoc; per als francesos és Le Perthus, una paraula procedent de l’antic “perthuis”, que designa un passatge, estret, és clar, però encara un passatge!

La marca medieval segueix aproximadament el mateix patró. Les guarnicions dirigides per un vassall de l’emperador fan guàrdia sobre el que, de nou, més que una línia de tall, és un espai de transició, i doncs transicional.

És aquesta complexitat de la noció de frontera la que la fa interessant: el que separa també és un espai de circulació, un lloc d’equilibri i d’intercanvis, que genera un imaginari específic.

Les terres catalanes septentrionals, presenten en aquest sentit una singularitat força notable, que s’emmarca entre dues fronteres: la del tractat de Corbeil, que l’any 1258 fixa els límits entre França i Aragó a la línia de les Corberes… que hom anomena en aquell temps Pirineus! I el del Tractat dels Pirineus de 1659, encara vigent, que trasllada França cap al sud… als nostres Pirineus actuals!

Recordem que entre aquestes dues dates, els comtats catalans van fer part d’un estat poderós a la Mediterrània. La corona d’Aragó hi va estendre la seva influència fins als seus confins on es troba Castell-Horitzó i la civilització catalana va donar al món occidental algunes joies: el primer esbós d’una constitució que, molt abans de la   “Carta Magna” anglesa distribueix poders entre el sobirà i els diferents components de la societat; Ramon Llull, considerat el primer gran filòsof occidental, sense oblidar tractats de dret marítim, de cuina o d’erotisme…

En l’àmbit polític, el Tractat dels Pirineus, cedint les terres del nord a França, marca la fi d’aquesta època daurada, en realitat ja molt malmesa per l’aparició d’estats nacionals on Catalunya, arrossegada entre França i Espanya en èpoques de crisis, primer va perdre el seu poder, després la seva autonomia. No s’ha passat pàgina. Al sud, on els poders centralitzats en Castella no han sabut  o pogut crear un imaginari comú a tota la península, la Catalunya de la Generalitat encara reclama recuperar la seva independència o un màxim d’autogovern. Al nord, França, amb batalles de l’imaginari i de representacions guanyades amb èxits com el de l’obligatorietat de l’escolarització  laica i gratuïta ha sabut en canvi associar la gran majoria dels seus ciutadans del seu marc actual a una gran mitologia que va de Vercingetòrix a De Gaulle i de Ronsard a Johnny Halliday; en aquest cas les minories busquen un espai difícil de definir i la qüestió segueix viva per algunes zones perifèriques.

El nostre propòsit se situa fora d’aquests debats: en primer lloc hi ha el plaer de caminar, que a poc a poc esdevé el fil conductor per seguir com més a prop possible la frontera de Corbeil. A aquest plaer s’afegeix ràpidament el de la descoberta de les antigues fites frontereres, unes documentades i catalogades, altres menys conegudes, de vegades indicades per pastors o caçadors, algunes finalment “inventades” en el sentit que hom descobreix una cova o una marca en una roca enmig de bardisses. A aquestes alegries a l’aire lliure s’hi afegeix després la més “universitària” de lectures, comparacions, verificacions i hipòtesis al voltant del que esdevé una autèntica línia de recerca. Als caminaires inicials s’afegeixen experts: historiadors, botànics, geòlegs, informàtics i fotògrafs que aporten els seus coneixements, corregeixen errors.

Aquest lloc és el resultat, modest i en constant evolució d’aquesta aventura: vol ser una eina per compartir aquests plaers i continuar rebent aportacions, alhora que ofereix idees de passejades i descobertes.

Departament dels Pirineus Orientals (més o menys…), Catalunya Nord, comarques septentrionals, sigui quin sigui el nom triat, una cosa és evident: aquí vivim entre dues fronteres i això ens afecta com afecta els nostres veïns.

La línia avui força oblidada, que va de Leucata a l’Hospitalet prop d’Andorra, encara nodreix la nostra imaginació, paisatges, topònims, història i llegendes en són els testimonis.

Proposem tres “línies”.

• • • La primera, amb un traçat de puntets, és la de la pròpia frontera, tal com estableix el Tractat de Corbeil. És en gran part suggerida: la separació entre les dues potències que són Aragó i el regne de França, encara que sigui generalment precisa, és, però, objecte d’ajustaments permanents; d’una banda, i per això preferim parlar de “potències”, aquestes configuracions clarament no es poden assimilar als estats moderns tal com els coneixem avui: sota l’autoritat d’un sobirà de vegades ineficient, es tracta més aviat d’amalgames ajuntant propietats privades, familiars, possessions de vegades a cavall entre els dos espais, possessions en si mateixes susceptibles de variar segons una successió, una aliança; el Donesà, el Fenolledès  donaran una idea d’aquesta complexitat. A més, la línia divisòria és objecte de “micro-ajustaments” permanents en funció de reivindicacions com poden ser el d’un territori de pastura o més enllà d’un antic dret de pesca: la situació a Leucata serà exemplar des d’aquest punt de vista.
    • Un segon recorregut, en vermell, és el de “la via practicable”, la més propera a la frontera… Aquesta “directíssima”, si de vegades renuncia a l’estricta “ratlla” perquè suposaria un pas massa difícil o compromès, no obstant això segueix l’antiga frontera per camins, accessible a peu o amb bicicleta de muntanya. Suggereix un “sender” excepcional, de més de cent deu quilòmetres de llarg i més de deu mil metres de desnivell, amb una varietat de paisatges inigualable, des de l’alta muntanya fins al mar, passant per paisatges forestals intermedis i garrotxes, oferint la vista de llocs que es troben dispersos a banda i banda.
    • És cap a la descoberta d’aquests paratges que porta el tercer traçat, de color groc. En aquesta ruta, aquestes rutes millor dit, per a passejar-se amb la família o amics, ens podrem dedicar a apartar-nos del traçat “directíssim” per visitar un monument, un paratge natural, per descobrir una producció local, per menjar, passar una nit… El fil conductor, però, segueix sent la frontera: totes les propostes són a poca distància d’aquella antiga frontera, mantenint-hi un vincle orgànic, geogràfic, cultural…

Aquest darrer recorregut es divideix en 22 etapes, que es poden agrupar en dues o tres, durant un cap de setmana, uns dies de descans.

Sigui quin sigui el camí escollit, el viatger sempre podrà passar per les traces més evidents de la frontera, que són les fites. També cal precisar que a les fites tradicionals s’han afegit altres senyals, la majoria de les vegades granítiques, en sentit estricte, les que daten d’èpoques properes a Corbeil, com les més recents, probablement prèvies a les negociacions del Tractat dels Pirineus; al capdavant del que anomenem “pedres remarcables”, que puntegen la frontera afegint o substituint les fites o mugues stricto sensu, hi ha els dòlmens, testimonis des de l’alba dels temps, i sovint “recuperats” per marcar la frontera. Aquesta reutilització de blocs antics encara és d’actualitat: així, una administració com l’ONF (serveis forestals), de vegades “recicla” una antiga fita marcant-la de verd i blanc per vorejar un bosc o una pastura salvant-la de l’oblit…

No cal dir que encara queden desenes de fites pendents de ser (re)trobades i desenes de quilòmetres de camins per restaurar per als aficionats…

Així, des de l’esportista expert en l’esforç sostingut, passant per l’excursionista experimentat i fins al caminaire més procliu al passeig, cadascú podrà escollir la seva manera de recórrer allò que segueix sent en tot cas un camí d’Història, de Cultura i de Trobades  per compartir.

Tres dates decisives

• • • 1258, Tractat de Corbeil l’11 de maig de 1258, pel qual Lluís IX, reconegut sant, rei de França, abandona a Jaume I^er del Regne d’Aragó tots els drets que posseeix sobre terres avui catalanes, i algunes altres com Montpeller, Aubenas i la Baronia del Carlat en el Massís Central. Això dóna lloc a una nova frontera situada a les Corberes i la província catalana del Rosselló es troba al sud d’aquesta línia.
    • 1659, Tractat dels Pirineus el 7 de novembre de 1659 amb el qual la província del Rosselló queda adscrita a França, excepte el petit enclavament de Llívia a la Cerdanya. Es va suprimir la frontera de 1258, però els habitants van continuar pertanyent a dues entitats diferents: el país català i el país occità i parlaven dues llengües diferents, el català al Rosselló, al Conflent, al Vallespir, a la Cerdanya i l’occità a les terres de la Fenolleda. El 1659 la frontera es desplaça de Salses a Cervera.
    • 1790, la Revolució Francesa crea els departaments francesos. El dels Pirineus Orientals va néixer el 4 de març de 1790. Aquest departament es va formar a partir de l’antiga província del Rosselló amb l’afegit d’una petita part del Llenguadoc anomenada la Fenolleda o Fenolledès.