Dijous 29 d’octubre de 2026, la nostra associació va organitzar una excursió per explorar l’Île de l’Aute, situada al cor de la llacuna de Bages-Sigean.
Érem quinze persones, acompanyades pel Marc —un reconegut arqueòleg que va venir a compartir els seus coneixements sobre la història, la geologia i els tresors naturals d’aquesta illa poc coneguda.
Sota un esplèndid sol de tardor, vam arribar a l’illa des del moll de Port-Mahon després d’una breu travessia en barca. Ens esperava una jornada de descoberta, plena d’observacions fascinants i un pícnic compartit.
L'illa de l'Aute, un territori a part
Amb una extensió d’aproximadament 40 hectàrees, l’Île de l’Aute ocupa una posició singular al cor de la llacuna de Bages-Sigean, al departament de l’Aude.
És l’illa més elevada d’aquest complex llacunar; el seu punt culminant, el Pic des Pierres Blanches, assoleix una altitud de 57 metres.
Actualment deshabitada, l’illa presenta un paisatge divers que alterna terrenys calcaris, penya-segats, garriga, pinedes i zones humides.
Protegida com a espai natural des del 1966, és propietat del *Conservatoire du littoral* (organisme de protecció del litoral) des del 1984.
Tanmateix, sota la seva aparent tranquil·litat s’amaga una història extraordinàriament rica, forjada per milers d’anys de presència humana.
Rere les petjades dels primers habitants i dels romans
L’Île de l’Aute no sempre ha estat el territori salvatge i deshabitat que veiem avui dia; conserva vestigis d’una presència humana molt antiga.
La recerca arqueològica confirma que el lloc va estar ocupat ja des de la prehistòria. Cap als segles III i II aC, s’hi va establir un assentament de pescadors. La proximitat a l’aigua i els recursos que oferia la llacuna van afavorir, de manera natural, aquests primers assentaments.
L’Île de l’Aute en època romana: contextualització històrica
Durant el període romà, la llacuna de Bages-Sigean formava part d’un extens entorn lacunar que sustentava l’activitat econòmica de Narbona, una de les ciutats més importants de la Gàl·lia romana en aquella època.
Tanmateix, cal distingir les funcions dels diversos enclavaments portuaris situats al voltant de la llacuna. Contràriament a una hipòtesi mantinguda durant molt de temps, l’Île de l’Aute no va funcionar com a avantport comercial de Narbona.
Els treballs de l’arqueòleg Yves Solier han aclarit aquesta qüestió: l’antic embarcador de l’illa —semblant al que hi havia a l’antiga illa de Cauquenne (actualment Sainte-Lucie)— donava servei exclusivament a l’explotació local. Per tant, no es tractava d’un punt de descàrrega de mercaderies destinades a ser transportades a Narbona.
Els autèntics avantports lacunars de Narbona se situaven a la riba nord de la llacuna, al llarg d’una antiga via d’accés marítim que passava pel *grau* (canal) de La Vieille-Nouvelle. Fins ara s’han identificat tres emplaçaments:
La Nautique, on l’activitat portuària es va desenvolupar entre el 27 aC i el 70 dC.
Le Castélou / Mandirac, que va prendre el relleu posteriorment, amb una activitat que es va estendre del segle I al segle V dC.
L’Île Saint-Martin, a Gruissan, on l’activitat portuària va continuar —tot i que amb un declivi gradual— fins al segle VII.
Aquesta distinció permet comprendre millor la història de l’Île de l’Aute. El seu embarcador és testimoni d’una forma d’ocupació i activitat pròpies d’aquesta zona, sense que calgui atribuir-li un paper rellevant en el comerç antic de Narbona.
La història de l’illa va continuar al llarg dels segles següents. Cal destacar que, a la part central de l’illa, es va descobrir una necròpolis paleocristiana —datada entre els segles V i VIII— durant unes excavacions arqueològiques dutes a terme a la dècada de 1970.
Així doncs, sota els paisatges tranquils que hem recorregut s’amaga una història humana que abasta diversos mil·lennis: un relat d’ocupacions i activitats successives vinculades a la vida a la llacuna.
Vegetació mediterrània i fauna discreta
L’illa de l’Aute es defineix per molt més que pels seus penya-segats i la seva història. També acull un mosaic d’hàbitats naturals: prats tolerants a la sal al llarg de la vora de la llacuna, garriga, pinedes i vegetació que s’aferra als vessants calcaris.
Entre les plantes destacades que s’han registrat a l’illa hi ha l’heliotrop de Curaçao, una espècie poc comuna que contribueix a la importància botànica de la zona.
La llacuna i les seves ribes també acullen una gran varietat d’ocells; durant la nostra visita, vam veure gavines i corbs marins.
Tot i que aquell dia no vam veure cap flamenc, aquestes aus formen part de la rica avifauna que es troba a la llacuna de Bages-Sigean, especialment durant els mesos d’hivern.
Aquesta diversitat de paisatges i espècies ens recorda que l’illa és un entorn natural fràgil, la preservació del qual és essencial.
El pic de les Pierres Blanches: al cim de l'illa
Amb una altitud de 57 metres, el Pic des Pierres Blanches és el punt més elevat de l’Île de l’Aute. També constitueix un referent clau per comprendre la topografia singular d’aquesta illa, situada al bell mig de la llacuna.
A mesura que avançàvem, vam arribar a aquest punt culminant després de seguir la línia de costa i travessar el terreny rocós de l’illa.
Des d’aquesta alçada, la vista abasta la vasta extensió de la llacuna de Bages-Sigean i les seves ribes. L’illa es presenta com un promontori natural, aïllat enmig de les aigües.
Aquest tram del recorregut ens recorda que l’Île de l’Aute és, alhora, un indret de descoberta històrica i un mirador excepcional sobre el paisatge de la llacuna.
La vella granja, l'últim vestigi de la vida a l'illa
Després de passar pel pic de Pierres Blanches, la nostra ruta ens va portar cap a l’antiga granja de L’Aute.
Aquesta construcció rectangular, recognoscible pels seus imponents contraforts, ens recorda que l’illa va ser, en altre temps, un lloc on la gent vivia i treballava. Esmentada ja el 1776 com a «Habitatge del Pagès» (*Logement du Fermier*), la granja era el centre d’una explotació agrícola, dedicada principalment a la viticultura.
Durant molt de temps, les vinyes van configurar el paisatge de l’illa. No obstant això, igual que altres activitats agrícoles en aquest territori aïllat, el conreu va anar minvant gradualment fins a quedar abandonat a la dècada de 1950. Cap a la mateixa època, l’illa va deixar de ser habitada.
Avui dia, les restes de la granja es mantenen com a testimonis silenciosos d’aquella vida passada. Ens hi vam aturar per fer un pícnic a prop d’aquestes estructures, abans de reprendre el camí de tornada cap al punt d’embarcament.
Un moment de gaudi compartit enmig d’un paisatge carregat d’història.
Preservar aquest patrimoni, transmetre'n la història
L’Île de l’Aute és molt més que un simple illot al mig de la llacuna. Els seus paisatges, les restes arqueològiques i els vestigis de la seva antiga activitat agrícola expliquen una història que es remunta a mil·lennis enrere.
Aquesta jornada ens ha permès comprendre millor aquest patrimoni excepcional i valorar la riquesa d’un entorn natural que tenim la responsabilitat de preservar.
Un grand merci à Marc pour la qualité de ses explications et le partage de ses connaissances, ainsi qu’à tous les participants pour leur bonne humeur et leur convivialité.
Une belle découverte collective, qui donne envie de revenir sur les rives de l’étang de Bages-Sigean pour poursuivre l’exploration.
Per aprofundir-hi: el pòdcast (en francès)
Algunes imatges de la nostra escapada a l'illa de L'Aute
