Aquesta etapa acabarà de vos fer travessar una illa antiga cremada i remoguda, plantada i conreada, desertada i repoblada. El seu nom té un ressò de grec, Lleucata, Leucada – Λευκάδα, la blanca. És lligada al continent tan al nord com al sud per un ample cordó litoral. El corrent liguro-provençal-català, l’abrasió i l’arenització del granit de les muntanyes dels Alps a llarg de les eres geològiques associats a forts aiguats van contribuir a la seva formació, a la seva consolidació, com al seu manteniment. Aquest cordó de dunes rebaixades a cada ratxa de tramuntana i alçades amb una forta onada i l’ajuda de la marinada més o menys fixades ha empresonat un llac marí, un espai de llacuna que comunament la gent d’aquí i la toponímia anomenen estany. Els homes han aprofitat aquest ecosistema privilegiat i ric per en treure tots els recursos possibles, pesca a la mar quan arriben els bons dies, pesca dins de l’estany estiu com hivern, tardor i primavera. Canyisses i canyes per edificar barraques on viure eren a l’abast de tothom. El conreu del blat amb altres cereals s’hi va mantenir temps. L’oliu també ha resistit i se’l veu per tot arreu. Ametllers, oliveres, vinyes han prosperat en el passat. La producció de vi es sempre d’actualitat i el vells molins visibles en el paisatge testimonien de les altres produccions de cereals i d’olives.
La producció de sal en salines descuidades avui i oblidades, prohibida en el nou territori annexat del Rosselló després de 1659 es va mantenir i desenvolupar al nord de La Franquia. Veureu de lluny muntanyes de sal blanques a la vora del camí de ferro. És una decisió política que ha contribuït a omplir en el seu temps les caixes de Paul Riquet de Bon Repos, gran recaptador de taxes, impostos i diners en nom del rei de França amb el seu títol i càrrec de «Fermier Général» del Llenguadoc. Aquesta decisió allargar el famós «Canal du Midi» però també el període d’inseguretat en la regió amb una guerra de la sal esdevinguda recentment gràcies a la ploma de Joan Tocabens el títol d’un dels seus llibres en català que us en contarà més. El nou impost va donar una mena de vist i plau, un bon motiu als nyerros de tots bàndols per continuar activitats de contraban, per camins on podien tenir un coll com una aigüera, amb sempre la pistola, el trabuc i el ganivet prop de la mà. Per aquesta illa canons de tota mena han pogut ser una amenaça. Els nyerros han trobat una pau definitiva en un millor món. Armes pesades en els anys 40 del segle XX es van desplegar en unes cases de formigó anomenades encara Blockaus. Algunes d’elles són sempre visibles. D’altres han rebentat quan els turistes no convidats, cascats i armats, les van abandonar encenen una metxa que arribaria als depòsits de municions que no volien deixar caure en mans d’una resistència cada dia més atrevida.
Lleucata després del tractat de Corbeil de 1258 ha estat un lloc de presència militar a certs moments reforçada, de cara a les fortificacions de Salses. El seu fort, al llarg dels assetjaments, destruccions i remodelacions havia trobat a l’inici del segle XVII amb el seu disseny en estrella vingut d’Italia resposta i solució als armaments de l’època. No seran les tropes espanyoles ni la lliga catòlica del Duc De Joyeuse que acabaren amb ell. Oblidada Françoise de Cesely felicitada pel besavi de Lluís XIV. Les forces disponibles, passat 1659, es tenien de desplegar més al sud. Aquesta magnífica fortalesa no devia servir de refugi, de cap de pont o de cavall de Troia per enemics de l’interior com de l’exterior. El rei de França no en faltava, ja que la Fronda era de totes les memòries i els protestants en poca olor de santedat en el regne! Tot i això els habitants de Lleucata no han oblidat aquesta noble dama, mantinguda, fet excepcional de l’història militar, governadora de la plaça per Enric IV, esdevingut, fresc catòlic, Rei de França i de Navarra poc temps abans. Encara que el règim de Vichy hagi lliurat la seva estàtua de bronze perquè un exercit d’ocupació la transformés en peces de canons o municions no va entregar les claus de la ciutat. La seva mà de metall que les agarrava va quedar a Lleucata en aquells anys foscos.
Una bella excursió seria de fer tota la volta entera de l’altiplà, passar per les vinyes, els cortals, el reducte, els blockhaus, el far… Necessitaríeu un dia més. Nosaltres marxem direcció el Barcarès.
Ens seguiu? A la vora de l’estany deixareu per altres dies o per altres una exploració espeleològica molt tècnica de les porcions negades de la cova de les fades, « grotte des fées » del mapa. Descobertes arqueològiques subaquàtiques han permès d’afirmar que abans l’època romana aquest lloc votiu era freqüentat, com tantes fonts que donaven accés als secrets de la terra, de les aigües i del món subterrani, en relació als misteris de la fecunditat. Estàtues retrobades es poden veure al museu de Sijan i de Narbona. La cova ha estat classificada monument històric el 1924. Si hi passeu per davant, no hi ha res que l’assenyali sinó unes reixes que prohibeixen l’entrada amb advertiments de perill.
Caminareu prop de les granges de mariscs, deixareu a esquerra, si no hi voleu quitar la camiseta, un centre naturista, travessareu una pineda sorprenent i passareu un pont ben ample que domina un grau. Es va cavar profundament per crear el port de Lleucata. Veu passar el flux i el reflux de les marees encara que aquí siguin de poca amplitud. Aquest moviment important d’aigües salades ha desestabilitzat l’ecosistema augmentant la salinitat. Les captures de peix si en creiem els pescadors han estat menys importants a Font Dama i a l’entorn de la riera que surt de la font Estremera. Totes les varietats de marisc, les navalles, les cloïsses van escassejar. Els pescadors han canviat totalment o parcialment de feina. Les ostres constitueixen ara una producció major i els camions frigorífics plens de llobarros i de daurades se’n van de les seves ribes fins i tot per ser exportats.
Una vegada passat el pont posareu el peu sobre mateixes terres polsoses i arenoses. Ja seran terres certificades catalanes, un cartell insisteix, país català, del departament dels Pirineus Orientals, recuperades en temps del regne de Mallorca. Ja hem esmentat un arbitratge sentenciat a Narbona a l’entorn dels anys 1320. Anteriorment degueren pertànyer al regne de França si ens referim al tractat de Corbell que fixava els límits amb una ratlla entre el Grau Sant Àngel i de l’altra banda de l’estany a la Font Estremera. Avui totes aquestes terres del cordó litoral on caminareu, terres arenoses i fangoses, remenades, preparades, asfaltades, cementades, electrificades, edificades són el domini del turistes, de les seves cases i casetes, dels casinos, dels dàncings. Fins i tot trobareu un vaixell ensorrat on es pot fer festa, el Lydia, un nom que també sona grec. Barques tradicionals catalanes han trobat a pocs metres del grau, costat català un refugi on restaurar-se gràcies als apassionats de la vela llatina i els nostàlgics de les extraordinàries pesques de sardes i d’anxoves d’un temps.
No descuidareu el monument plantat aquí a la vora del vostre camí per honrar la memòria dels voluntaris estrangers que van marxar per l’immens majoria de camps de refugiats espanyols de 1939. Es van enllistar per anar al front, costat francès, lluitar contra el feixisme i el nazisme que havien ajudat a fer caure llur república.
Per fi arribareu al port Sant Àngel, l’antic grau que portava el mateix nom. Un fort epònim, Sant Àngel doncs, guardava la frontera aragonesa. Segurament amb l’esperada ajuda del cel, controlava l’entrada i la sortida de l’estany per neutralitzar un potencial enemic o dissuadir un probable contrabandista. Aquest lloc era el punt de sortida de les aigües de l’Aglí com de les ressurgències de Font Dama i de la Font Estremera. Barraques de pescaires que podien pregar Sant Pere pescador hi van ser reconstruïdes per l’ajuntament del Barcarès, probablement a l’ ubicació del fort oblidat. Marquen el terme d’aquesta etapa. Aprofiteu els bons peixos que us proposaran els pescaires a pocs metres i si us en ven la gana, ara tota la platja i l’immensitat del mar amb bandera blava, per un bon bany purificador, relaxant o refrescant, són vostres.
Bernard d’Alion, marié en 1236 à Esclarmonde de Foix morte parfaite cathare, rattrapé par l’inquisition, condamné pour relapse le 3 septembre 1258, est mort brûlé sur un bûcher le lendemain 4 septembre, place de la Canorga à Perpignan. (Il me semble avoir lu que ce fut même devant l’évêque d’Elne, … quelle fête !)
(Place de la Canorga : place actuelle de la Révolution Française.)
précisions Michel Grosselle