Aquesta ultima etapa us farà caminar al voral de l’estany de Salses i de Lleucata. Antigament conegut com llac dels sordons, servia d’enllaç per tots els pescadors de les seves ribes. Durant mil·lennis ha estat ple de peixos i generacions de pescadors han trobat aquí tots els recursos necessaris per hi viure. Avui encare alguns us poden preparar una excel·lenta «bullinada d’anguiles» prop de barraques de senills on emmagatzemen encara xarxes i paranys. Però ara, no hi viuen amb la família. Les últimes barques catalanes de fusta han estat preservades i restaurades després d’un gran holocaust que les va veure cremar per una bonificació en metàl·lic per fi de servei i una jubilació anticipada. Temps era temps… Oblidats aquests temps dels anys 50 del segle XX, les activitats presentes avui toquen més la piscicultura, les granges de mariscs i sobretot el turisme.

Aquest estany ha estat en períodes de ruptures, de crisis un lloc de contestació i de confrontacions. Després de les Vespres Sicilianes una nova croada menada per Felip III de França, amb la benedicció del Papa, sobirà de jure del regne d’Aragó d’aleshores,  va completament aniquilar Salses el 1285 abans l’intervenció miraculosa de Sant Narcís per l’Empordà i la mort del rei Felip III a Perpinyà.

 Les places de Lleucata i de Fitor han pogut ser assaltades per exercits vinguts del sud o per altres bandes i bàndols, caure o resistir. Ja hem recordat la contestació de la frontera pel rei de Mallorca que segurament havia vist els bens dels templers confiscar-se i un acord de compromís trobat per l’establiment de nous límits que explicarien les fites cementades, poc conegudes, amagades per les ombres i els matolls de la pineda al sud de Fitor. 

Fauna i flora són les dels aiguamolls mediterranis.  Es un paradís dels ocells que hi viuen tot l’any o hi passen un dia o una temporada. S’hi veuen els flamencs, el bernats pescaires, els martinets blancs. Els ànecs responen sempre present. De vegades s’hi veuen cigonyes que passen i continuen la migració cap al nord. Se’n veuen unes altres de visita gastronòmica per unes hores que se’n tornen cap a Roses, l’Escala o Sant Pere Pescador  la panxa plena. Els llobarros, les llisses, les daurades, els crancs com els franquets es complauen en les seves aigües. Nombrosos canals de drenatge han bonificat el sector autoritzant l’agricultura i protegint l’habitatge de possibles inundacions. En el vostre recorregut trobareu diferents apel·lacions per aquests canals: aixau, eixau agulla, senya…  Les obres destacables dels Templers del segle XIII han desviat les aigües de l’Aglí cap al mar entre El Barcarès i Torrelles excepte quan en episodis d’aiguats i de ruptura de digues el riu retroba el seu exutori natural dins de l’estany, banyant part dels barris de Sant Llorenç, i tornant les aigües fangoses al mar pel grau Sant Àngel.  

Direm que el vostre punt de sortida serà aquest grau, punt fronterer del 1258. Endavant per l’ultim tram del nostre recorregut! El vostre pas segur us farà creuar un gran canal que evacua les aigües de Sant Llorenç quan plou cap a l’estany. Per la platja passareu a costat d’un aeroport militar i la zona de recol·lecció dels Canadairs que intervenen en cas d’incendi.  Passareu prop de l’antiga base de Latecoère de l’Aéropostale, del seu pontó de formigó. El pilot i escriptor, Antoine de Saint Exupéry  va passar per aquí amb el seu Petit Príncep encara albergat per les estrelles. Algunes fotos en la sala principal d’un hotel-restaurant del Barcarès recorden aquesta època. La llagosta hi canta sempre! El bany quan fa bon temps i la taula de vela quan fa vent són bones oportunitats de lleure. Us trobareu sobre un espot d’aquest esport com del seu variant el kitesurf quan bufa la tramuntana o una marinada ben establerta. De lluny notareu la presència de barques catalanes a  l’estaca. Caminant cap a elles, passareu un pont que creua l’ultim tram del Canal du Midi que va de l’estany a Sant Hipòlit. Del lloc dit Cabana del Traïdor (aneu vosaltres saber per què!) hauria tingut d’arribar a Perpinyà, però Paul Riquer va morir i els diners recaptats gràcies a la gabella i als nous impostos van ser orientats cap a altres prioritats.  

Passareu pel vilar de Garrius, que apareix de vegades amb el nom de Garrieux. La seva església romànica va ser restaurada. Prou taules us hi esperen per una bona barbacoa, o una bona bullinada si decidiu de menjar aquí amb un aire de festa. Prop de l’estany hi ha una cabana de senills classificada com monument. No és fàcil trobar-la encara que sigui a vora d’aigua. Desapareix en el ecosistema de senills i de tamarius. Però el pescaire d’anguiles us en facilitarà l’accés si li pregunteu i encara més si us ven la gana de tastar l’especialitat de l’estany. Es farà un plaer de vos la cuinar. Us allunyareu d’un quilometre del nostre rastre, però si sou curiosos o gourmets valdrà la pena i serà un plaer. Tan si el seguéssiu com si no el seguiu, passareu a costat d’un port protohistòric on estudiants de l’Universitat Via Domitia de Perpinyà i els seus professors van fer recerques. Les trobareu publicades en la xarxa mundial.

El fort de Salses, pany i clau de la frontera d’Aragó i d’Espanya d’abans l’any1659 és ara la vostra meta. Hauria pogut saltar minat i enderrocat com va passar a Lleucata. No va conèixer la mateixa sort per la falta dels diners que calia per pagar tots els explosius prevists per acabar amb ell. Serà un gran moment si decidiu passar-hi una o dues hores.

A continuació, caminareu possiblement el cor alegre sense veure a costat del camí l’antiga fortalesa romana i aragonesa, investida varies vegades i finalment arrasada. Els seus jaciments es poden visitar tan com la seva cisterna. Qui sap si hi trobaríeu, si decidíssiu arribar-hi desviant d’uns pocs metres els vostres passos, algunes semblances amb el castell de Llívia de la Julia Libica també arrasat per les mateixes forces en temps de guerra civil catalana, quan un rei aragonès Joan II va hipotecar tan la Cerdanya com el Rosselló.

Continuareu sota un pont de l’autopista. Visitareu la Porta dels Països Catalans. No hi buscareu per ara cap clau.  Aquesta porta de ferro monumental, realitzada per uns gegants que degueren despertar ferro, deixa passar per les seves quatre barres tots els vents, vinguin d’on vinguin.  Ara faltarà poc per arribar a l’exsurgència de la font Estremera, ressurgència de les aigües infiltrades de l’Aglí com del Verdoble i de tots els calcaris que pel massís de les Corberes absorbeixen o engoleixen les aigües de pluja, les fan desaparèixer. ( Però no per sempre ens ha dit Henry Salvayre, ja que reapareixen després d’uns cinquanta anys. Les anàlisis l’han comprovat). Fins i tot per professionals experimentats, el lloc és molt perillós. La seva xarxa de galeries submergides és prou extraordinària per atraure els capbussadors del món sencer. Per vosaltres, el bany ha estat prohibit.  Ben us adverteixen els cartells encara que el comportament d’alguns amb tovalla i banyador us podrien fer dubtar de l’absolutesa de l’entredit.

Vau arribar ja a la meta final d’aquests camins compartits d’històries i de trobades. Si Deu vol, els tornarem a recórrer amb vosaltres, passarem més temps en els pobles i poblets, carreteres i sendes per  veure a una girada l’isard que pastura, la perdiu enlairar-se, la llebre arrancar a córrer.   Trobarem sempre dues mans per l’aigua fresca, una canya per la cervesa, una copa pel moscatell o dos dits pel vi rosat refrescat a l’aigua d’una font i begut a la regalada.  En el mirall de les aigües retrobarem el somriure de la Julia escapada de Llívia on el seu record al llarg dels segles s’ha esborrat sense desaparèixer. Amb tota la discreció, ens va acompanyar i fer conèixer els vells camins de transhumància retrobats per Annie de Pous, itineraris d’un Hèracles menant el ramat de toros, vaques i vaquines de Gerió. Amb ella hem sentit el ressò dels brams dels elefants d’Anníbal, retrobat Wamba i les seves tropes, el duc Flavius Paulus perseguit, Lampègia i tants moros que ens van saludar des d’un punt de vista de la topografia i de la toponímia. Hem vist els efectes de la pólvora i de la bogeria dels homes que travessen els segles, ultrapassen els límits, per un mal molt sovint com per un bé que sempre sorprèn. Es també la poètica de la frontera revelada al marge de les seves vinyes i de les seves garrigues per Marc Pala que hem sobretot trobat en aquest camí sembrat de fites, de pedres dretes, d’arques, de creus gravades, de flors de lliri miraculosament conservades amb tants monuments i tantes obres d’art civil com militar que hem volgut amb vosaltres compartir. Hi ha tresors amagats per qui no somia truites i s’aixeca de bon matí. Si sou d’aquests, els sabreu descobrir amb les tòfones, les múrgoles, els rovellons i les greixes. Per completar el nostre encant, ulls ben oberts o tancats per millor assaborir totes les fragàncies de la farigola, de la lavanda, del romaní,  tornarem a passar a través les catifes blanquejant dels cistes d’argent, de l’or dels ginestars. Semblen oferir sota la presència tutelar del Canigó, per un instant que durarà anys, la frescor de les seves fonts i la dolçor del Mediterrani.