Uns proposem avui una excursió en la part sud del parc natural regional de la Narbonesa – Mediterrani per terres, illes i aigües dominades un temps pels Sordons, abans que els Romans els sotmetessin o els fessin passar pel fil de l’espasa, com semblaria que hagin fet a Pech Maho, a pocs quilometres, a la vora de l’estany.

La Via Domitia ha fet enllaç, no sense violència, entre dues regions dominades per les legions de Roma, la Narbonesa i la Tarraconense, per on havien trobat facilitats per passar i ajudes pocs anys abans Anníbal, les seves tropes mercenàries i els seus elefants. Una fita d’aquesta via plantada aquí ha pogut deixar el nom a aquest poble, el vostre punt de sortida del dia. Però una altra fita, record del passatge de l’Hèracles amb vaques i  braus,  no hauria tingut una certa anterioritat? Si en guardes la memòria en els teus arxius de Llívia, tu diràs, Júlia.

Fitor posseeix un castell de l’edat mitjana que ha protegit la població, resistit en temps amenaçadors i perillosos. Fou cobejat per un rei de Mallorca, assaltat i pres per un fidel del rei d’Anglaterra, el Captal de Buch el 1299 si hem llegit bé, per protestants hugonots, per tropes espanyoles. Són sobretot els mateixos habitants del poble que gairebé acabaren amb ell, fent nou del vell, arrancant pedres, bigues i biguetes, portes i finestres per construir, millorar, eixamplar o expandir les seves habitacions cap a l’any 1840. Una part del castell salvada ha estat restaurada i vos pot acollir.

El poble posseeix una església ja esmentada que porta la marca dels Templers. Amb certesa tenien altres dominis en el sector abans de tot perdre després de l’arrest dels seus cavallers en el regne de França el 1307. Com en altres sectors de l’anomenada frontera les seves terres feien una mena de barrera jurisdiccional papal, una zona neutral de fet per dos bandols  que acceptaven la forta influencia i el bon voler del Papa. La desaparició de l’orde ha pogut motivar la demana del rei de Mallorca.

Però sobretot aquest territori és ben conegut gràcies a la seva AOC, Fitou. Les vinyes us envolten, com la farigola, la lavanda i les garrigues. El seu moscatell de Ribesaltes us farà apreciar  com a Llívia al seu pont i pel bosc als límits d’Estavar, l’esperit transfronterer.  Arnau de Vilanova, el metge, catedràtic i teòleg, que va passar prop d’aquí un dia, qui sap a peu venint de València, de Barcelona o de Montpeller,  en bon coneixedor de les virtuts de les simples no ens negaria. Havia sabut captar per les seves coneixences dels texts àrabs una mica alambinats l’esperit del vi sempre agradable quan es comparteix en bona companyia.

Ara prou de parlar de vins, cap a l’aigua caminarem. Direcció estany de Salses i de Lleucata.  Arribareu en primer lloc a les Cabanes de Fitor. Trobareu el camí entre l’A9 i la D6009 que passa prop del Pech de l’Abelanet. No us garantim, malgrat el nom del puig, que hi menjareu avellanes. Arribareu al lloc dit els Fenals, potser una antiga casa fortificada o un punt de control per la ruta de la sal en temps de gabella. Les salines de la Palma i de Port la Nouvelle no són gaire lluny. Una pedrera de bell marbre gris tampoc. Els practicants del vehicle de vela es recordaran que venen de passar prop de bells espais descoberts, amples i  ben adaptats per aquest esport d’alta velocitat quan bufa la tramuntana a La Franquia. Tornareu, per bon vent.

Per continuar, tindreu la possibilitat de passar pel camí de les penyes costeres en balcó sobre la mar.   Hi trobareu un reducte del segle XVII ben restaurat, un semàfor, un far. De la senda mateix podríeu caure al mar si us apropéssiu massa dels penya-segats. Prudència doncs! Si el vent ve de la mar, us podran sorprendre alguns paracaigudistes sincronitzats en una mena de ballet aeri pujant i baixant, mai caient, passants llargues estones a desafiar la pesantor i jugar amb les gavines per vols sensacionals sinó sempre ascensionals. Sense veritablement allargar el vostre itinerari, arribareu al castell de Lleucata pel sud. .

Amb el nostre rastre marcat sobre el mapa us proposem de continuar seguint l’estany. Passareu al costat d’un magnific espot de taula de vela. Per la garriga, els pins, l’olor de les algues o el cant de les cigales, arribareu al castell, malauradament en ruïnes. Aquest castell ha estat conquistat per tropes espanyoles. Ha sabut resistir-hi també. La bella estrella italiana del seu ultim disseny no va ser suficient per contrariar les directius pressupostaries que l’han rematat. Són mines franceses que han tot fet saltar, que van enderrocar les espesses muralles,  que han capgirat torres i bastions, després del Tractat dels Pirineus de 1659. Tan sols, la capella edificada al peu d’una antiga torre de defensa i de talaia ha sobreviscut. Aquesta cimera us ofereix, al peu d’una de les tres creus un magnífic panorama de 360 graus. Un disseny deixa pensar l’evolució de la plaça forta, de la torre del segle X fins a la fortalesa del segle XVII. Coneixereu les pàgines glorioses del lloc descobrint la personalitat remarcable de Francesa de Césely, de la seva acció coratjosa i heroica, per plantar cara a la lliga catòlica sostinguda per tropes espanyoles els 1589 i 1590. Aquesta dona serà honorada pel rei de França Enric IV, nou catòlic. Mantindrà aquí la noble dama, governadora militar anys abans que es parli dels drets de la dona i d’igualtat d’oportunitats.

Perquè tenim ara bona vista d’aquest bon punt, mirarem enredera… anys enredera. Obrint o tancant els ulls ens recordarem una certa Almondis de la Marxa que parlava el vell llemosí. Els seus segrestadors moros arribats pel mar s’haurien d’haver vist pels guaites de la torre on us trobeu, com pels de Narbona i reaccionar per protegir la Comtessa de Tolosa.   Era un temps on Emir musulmà de Tortosa i Comte de Barcelona podien ser còmplices i Almondis complaent per una fugida i un tercer compromís en anticipació d’un tercer casament. El 1053, la reconquesta no era encara una prioritat absoluta, la primera croada podia esperar unes dècades, i el fin’amor tenia les seves exigències.  Almondis ha donat hereus a Ramon Berenguer I^er i jugat un paper important per la casa de Barcelona.

Els que voldran recordar-se de Enric de Monfreid, aventurer i escriptor del principi i mitjans del segle XX trobaran les seves primeres estaques a La Franquia, i el seu darrer lloc de descans al cementiri de Lleucata. La seva ultima barca, Obock,  es pot veure al port de Canet de Rosselló. Els seus llibres són presents en totes les bones biblioteques, les bones llibreries o en les vostres memòries. La seva bibliografia, tan com les seves línies us portaran als trastorns i a les contradiccions de la seva època ben problemàtica en Europa com sobre terres i mars més exòtics.

Ben arribats a Lleucata, punt final de l’etapa del dia. Aprofiteu d’un bon plat d’ostres que aquí no falten. Amb una copa de vi blanc, us anirà de primera, a dos passos de la platja on, de tota manera trobareu sempre l’aigua bona.